La Cucafera sueca (Kücafera)

Article publicat al Cop d'Ull de setembre de 2015

Segurament  molts de vosaltres haureu vist als telenotícies aquest estiu el rescat d’un antic vaixell suec, al mar Bàltic. El cor em va fer un bot en vore que de l’aigua en sortia un mascaró, i vaig veure-hi la viva imatge de la Cucafera. Cap de cocodril, ratlles al morro, boca oberta, orelles de lleó… la Cucafera! Però dels mars suecs, ves per on.

El mascaró sent rescatat pels arqueòlegs 
La Cucafera de Tortosa, any 2013

Així que emocionat per la gran descoberta i amb la proximitat de les festes de la Cinta, m’he decidit a escriure aquest article sobre la Cucafera. Segurament a molts dels lectors els sonarà el que escric, doncs parteix de la glossa “L’entremaliada Cucafera”, obra de Secundino Sabaté i també de l’”Ars Magna Cucaferae” de Maso Forteza.

La Cucafera és un element del bestiari de la ciutat de Tortosa. Forma part del seguici festiu, apareix tradicionalment per Corpus i acompanyant a la Mare de Déu de la Cinta per festes majors. Ara té una filla i un marit, però d’això en farà un segle i escaig, ja que abans estava sola. És de la família dels dracs, però d’un gènere a part, doncs la majoria són com les serps, amb les escates cap al darrera, en canvi la Cucafera les té ordenades des del mig del llom cap a ambdós bandes, igual que les tortugues.

Diu la tradició oral que uns pescadors de Tortosa es van trobar amb una tortuga marina, extraviada de l’oceà atlàntic, que havia quedat embarrancada a la desembocadura del riu Ebre. La capturen per ensenyar-la a la gent, com una raresa de terres enllà, però la criatura malferida mor. Els pescadors, consternats amb la pèrdua , en construixen una rèplica amb els mitjans que tenen més a mà, les desfetes d’embarcacions i barques en desús. D’aquesta rèplica de la tortuga marina avui dia en diem Cucafera.

Dels seus trets originals ben poc ha canviat amb el pas dels segles, doncs llevat el canvi de dur-la a les espatlles a ser empesa per rodetes, conserva totes les característiques de la primera Cucafera. S’utilitzà per al cos un bot vell, que posat panxa per amunt, feia a la vegada de cos de la fera i a més els pescadors s’hi podien posar a dins. La closca empetxinada la feren amb una vela, pintada per a l’ocasió. I el cap? Doncs com a l’encapçalament d’aquest article, n’aprofiten un d’un vaixell , així que el primer cap era un mascaró. Era un monstre que s’hi assemblava, i amb pocs retocs i la pintura refrescada, ja tenen la Cucafera .

Avui dia, per bé que la Cucafera ha canviat no sabem quantes vegades al llarg d’aquests més de 800 anys, continua sent una gran forma de bot o barca, un oval molt allargat, més estret de davant i més aixafat de darrera. La closca encara és de tela pintada. I el cap, una mica anterior a la Guerra Civil però ben similar a l’anterior, conserva molt bé les característiques de l’escultura popular de l’època medieval. Perquè no em direu que aquest mascaró d’un vaixell suec, el Gribshunden, que s’enfonsà el 1495 no és ben igual a la Cucafera de Tortosa!

Qui sap si el mascaró que fou la primera Cucafera pervenia de Suècia o era obra d’un mestre d’aixa local. El fet és que ara la nostra fera té una cosina a l’altra banda d’Europa.

Detall del cap, banda dreta